HOY HE LLORADO / AVUI HE PLORAT #TotsSomBarcelona #NoVolemViureAmbPor

Soy una persona que llora poco. No es que no tenga sentimientos ni nada por el estilo. Es sólo que ya junto unos cuantos años y muchas experiencias intensas, y ya he llorado mucho en el pasado, y ya me cansé de hacerlo. Me acostumbré a esconder el dolor detrás de otras manifestaciones: cinismo, crítica, cachondeo, alguna juerga, un poco (o mucha) de mala leche…

Pero hoy he llorado, por dentro y por fuera. He llorado por mi dificultad para reaccionar delante de un hecho tan imposible de calificar como lo que ha pasado en #Barcelona. He llorado por esta sociedad enferma que hemos creado, ese monstruo que nos está devorando a todos poco a poco, y que, cual zombis, nos convierte a nosotros mismos en monstruos a medida que nos devora. En monstruos más preocupados por nuestra propia supervivencia que por los hechos acontecidos. En monstruos capaces de utilizar esta desgracia como un arma política o para descalificar a otras personas. En monstruos incapaces de sentir tolerancia hacia las distintas formas de vivir y de pensar. En monstruos capaces de matar por una causa que ni siquiera comprenden.

He llorado por esta #Barcelona que sólo es medio mía, porque vivo en las afueras. Pero es medio mía porque trabajo, porque la conozco como la palma de mi mano, porque la mayoría de mis mejores recuerdos los he vivido en #Barcelona, algunos incluso en la zona del atentado.

He llorado por una especie humana que se degrada día a día, capaz del más alto nivel de autodestrucción.

Y me he sentado a escribir para espantar los demonios, los míos y los de los demás (si es que eso es posible). También para recordarme a mí misma, a medida que escribo mientras veo las noticias, que aún nos queda un poco de esperanza. Que hay personas guays que son tolerantes, que luchan por un mundo mejor, que se ofrecen voluntarios,   que ayudan a otros, que son generosos, que, en definitiva, intentan evitar convertirse en monstruos.

#TotsSomBarcelona #NoVolemViureAmbPor

Sóc una persona que plora poc. No és que no tingui sentiments ni res per l’estil. És només que ja ajunto uns quants anys i moltes experiències intenses, i ja he plorat molt en el passat, i ja em vaig cansar de fer-ho. Em vaig acostumar a amagar el dolor darrere d’altres manifestacions: cinisme, crítica, conya, alguna tabola, una mica (o molta) de mala llet…

Però avui he plorat, per dins i per fora. He plorat per la meva dificultat per reaccionar davant d’un fet tan impossible de qualificar com el que ha passat a #Barcelona.

He plorat per aquesta societat malalta que hem creat, aquest monstre que ens està devorant a tots a poc a poc, i que, com zombis, ens converteix a nosaltres mateixos en monstres a mesura que ens devora. En monstres més preocupats per la nostra pròpia supervivència que pels fets esdevinguts. En monstres capaços d’utilitzar aquesta desgràcia com un arma política o per desqualificar a altres persones. En monstres incapaços de sentir tolerància cap a les diferents formes de viure i de pensar. En monstres capaços de matar per una causa que ni tan sols comprenen.

He plorat per aquesta #Barcelona que només és mitjà meva, perquè visc als afores. Però és mitjà meva perquè treball, perquè la conec com el palmell de la meva mà, perquè la majoria dels meus millors records els he viscut a #Barcelona, alguns fins i tot a la zona de l’atemptat.

He plorat per una espècie humana que es degrada dia a dia, capaç del més alt nivell d’autodestrucció.

I m’he assegut a escriure per espantar els dimonis, els meus i els de els altres (si és que això és possible). També per recordar-me a mi mateixa, a mesura que escric mentre veig les notícies, que encara ens queda una mica d’esperança. Que hi ha persones guais que són tolerants, que lluiten per un món millor, que s’ofereixen voluntaris, que ajuden als altres, que són generosos, que, en definitiva, intenten evitar convertir-se en monstres.